e hënë, korrik 09, 2007

DEMÈNCIA

Com deia a l'anterior anotació, es pot constatar fàcilment que aquest país està farcit de purs i simples dements amb una ullada a la premsa. Trobo el divendres les declaracions d'Anna Simó, ex-consellera del Departament de Benestar Social, en les què diu que és necessari que el professorat dels instituts de secundària, per una qüestió d'imatge davant l'alumnat, parlin sempre en català, fins i tot quan estan al bar gaudint de la seva estona reglamentària destinada a esmorzar. Això sí que és intervencionisme al més pur estil maoísta!. Aquesta senyora vol que que l'Administració et digui com has de parlar en el teu espai privat. Hem de desitjar, per tant, que la Sra. Simó no torni a ocupar llocs de responsabilitat a cap institució pública.
I per acabar-ho d'adobar, proposa restringir que apareguin persones a TV3, per exemple a les sèries de ficció o entrevistes, parlant en castellà i que si surt algún parlant en la llengua de Cervantes sigui subtitulat. Sembla que el abuelo Benjumea de El cor de la ciutat ho tindria magre per continuar a la sèrie si fos per aquesta dona, malgrat que encara que parli en castellà és un dels personatges més estimats pels televidents d'aquest culebrot. De fet, TV3 va fer un ridícul espantós fa unes setmanes quan va doblar la pel·lícula Tapas al català. He llegit que van sortir personatges sudamericans doblats al català. Amb això ja està tot dit.
A vegades a l'ultra dreta cavernícola de la COPE no li fa falta inventar-se munició per demostrar el seu anticatalanisme. Les bales li són proporcionades des d'aquí mateix amb aquestes disparatades declaracions i actuacions.

e premte, korrik 06, 2007

PROSPERITAT I RAUXA DE CATALUNYA

"Prosperitat i rauxa de Catalunya" és l'últim llibre que he llegit durant els meus viatges en tren de Terrassa a Barcelona i, acabada la jornada laboral, fent el camí invers.
Com altres llibres de Josep Pla, està ple de molts dels seus temes preferits i recurrents: el conservadorisme com a forma entenedora i raonada d'aspirar a viure dins del grau més gran possible d'ordre i llibertat, en contraposició a la constatació que aquest país està farcit de molta gent que no són més que uns purs i simples dements. Aquestes observacions que Pla escriu cap als anys setanta referint-se a la història de Catalunya dels segles XIX i XX em semblen molt actuals atesa la trista i pobra realitat catalana, tant des del punt de vista social com, especialment, polític. Això es constata fàcilment només que un es dediqui a llegir la premsa cada dia, encara que sigui superficialment.
Pla ens parla del caràcter hamletià de Catalunya, atrapada entre el dubte d'involucrar-se en la governabilitat d'Espanya perquè li convé modernitzar un país enclaustrat encara en gran mesura en estructures pràcticament medievals i, en tot cas, pre-capitalistes; i al mateix tempos reivindicar un espai propi d'autonomia política i de reconeixement, més o menys, com a realitat nacional. Aquest caràcter provoca una contradicció o col·lissió d'interessos i es pot resumir en allò que es deia de Cambó sobre el fet que no es pot ser el Bismarck d'Espanya i el Bolívar de CAtalunya al mateix temps.
Pla descriu com es posa en marxa el catalanisme polític, fruit en gran part del desengany que provoca el fet que davant la restauració borbònica de Alfons XII s'esvaeix qualsevol possibilitat de construir Espanya com a estat federal i es reforça el centralisme copiat de França. Valentí Almirall és el paradigma d'aquesta situació doncs comença com a federalista i acaba sent, d'alguna manera, el pare del catalanisme polític.
Una altra vessant del llibre és, a través de la descripció de la cèlebre penya de l'Ateneu, dibuixar un retrat dels personatges més importants que a nivell social, cultural i polític visqueren a Barcelona durant el primer terç del segle XX.
En definitiva, un llibre interessant per conèixer una mica més la realitat històrica del país i escrit en el magnífic estil de Pla, del que feia temps que no gaudia, i que descriu situacions i personatges amb dos o tres adjectius, que imagino eren pensats mentre liava aquelles cigarretes de tabac africà.