L' ESTATUT

Amb la perspectiva que dona el fet que hagin passat vuit o nou mesos des de que l'Estatut va ser refrendat per la ciutadania, es pot concloure que aquest procés ha estat un gran error i un fracàs absolut. Va néixer com a maragallada, sense tenir una fulla de ruta definida i coherent, cosa que ha provocat bàsicament tres coses:
- revelar la absoluta incapacitat de la classe política catalana, sense cap excepció, des del PP a ERC, passant per CiU, PSC i Inicativa. Ningú es pot salvar.
- donar munició durant una quants mesos al PP pel seu particular "acoso y derribo" a l'executiu de Zapatero i desnaturalitzar el procés que en gran part va passar a ser una qüestió més de política espanyola que catalana.
- comptar amb un instrument legal insuficient per tal d'assolir les fites que Catalunya necessita i que a més té un futur incert un cop passi pel filtre del Tribunal Constitucional.
Va costar molt arribar al pacte del 30 de setembre de 2005 que va tenir lloc al Parlament. Es pot discutir si aquell Estatut era clarament inconstitucional, però el que crec evident és que s'havia apostat per quelcom, i es tenia que anar amb aquesta aposta fins el final. I això ho dic en el sentit que tota la classe política catalana que havia votat per l'acord (tots menys el PP) tenien que fer l'aposta d'anar junts fins el final, encara que s'hagués tingut que retirar el projecte al Congreso de Madrid.
En el fet de no anar junts es va produir la primera errada important i fruit d' això és el descrèdit en què ha caigut un altre cop la classe política d'aquest país. Era previsible que, al capdavall, el PSC no suportés la pressió de ser una mena de sucursal del PSOE i tingués que rebaixar les expectatives. Però potser no ho era tant que fos Mas qui tirés pel dret trencant la posició comuna. Per què ho va fer? Una lectura és que ho va fer apel·lant al fet que calia assegurar-se un mínim, però potser cal ser més coherent que possibilista a la vida. En tot cas, una altra lectura és en clau partidista i pactant unes rebaixes de "todo a cien" va provocar la incomoditat d'ERC fins dinamitar el tripartit i tenir l'opció de tornar al govern. També és veritat que hom podia pensar que després de tot la cosa no surtiria de totes maneres, el PSC no arribaria fins el final i era millor avançar-se traint l'esperit del 30-IX, comptant amb les necessitats de Zapatero per sortir de l'embolic en què s'havia ficat, abans que la traïció vingués del mateix PSC, cosa que crec hagués passat amb total seguretat.
Un cop produïda l'esquerda entre el quatripartit del 30-IX, la ciutadania es va veure abocada a anar a votar un Estatut dolent, de rebaixes, però com que el PP havia col·locat sense cap escrúpol la qüestió al centre de la política espanyola per desgastar al govern (com ara fa amb el tema del terrorisme), ens vam veure obligats a escollir entre algo dolent i una cosa que la majoria pensem que és pitjor (una caiguda de Zapatero que deixés pas a un govern encapçalat per Rajoy).
El pacte Mas-Zapatero va ser tan chapucero que ara permet tota mena d'interpretacions. Per exemple, com es pot pactar l'igualament de les inversiones en infraestructures amb la resta de l'EStat sense clarificar si això afectava només a les que provenien del Ministerio de Fomento o també les que efectuen altres ministeris?
És possible que aquest desgavell influís en la baixa participació, o també pot passar que al capdavall tot això interessa més als polítics que als ciutadans, més preocupats per la pujada de l'EURIBOR i de pagar l'hipoteca.
En qualsevol cas, tenim ara un instrument jurídic que en poc ha millorat l'Estatut del 1979, que no serveix per tal de donar un pas endavant que suposi encarar el futur sense que Catalunya perdi pes i creixement econòmic en relació a altres zones de l'Estat i que, a més, encara està subjecte a la incertesa d'allò que pugui dictaminar un TC que ara per ara està composat per una majoria conservadora.
I ara, què hem de fer? Doncs com diria Pla, vendre la casa i anar de lloguer.